"L’oasi de l’Oest Mitjà" per Damià S. Bonmatí

03 d’octubre 2014

“A molts ens va costar reconèixer-nos: ens va costar recordar el nom de l’altre, els estudis i la futura universitat de cadascú. Ens havíem conegut un parell de mesos abans, a Madrid, envoltats d’elogis, focus i flaixos; i sobretot, encorbatats, empolainats i ben guarnits. Ens vam tornar a presentar sense corbata ni talons, amb roba còmoda. És el que ens havien recomanat per al viatge les mares, a qui el dia de la partença se’ls permeten més llicències protectores que habitualment. I, de fet, aquells sis dies i sis nits a l’Oest Mitjà estatunidenc vam fer una mica això mateix amb nosaltres. Ens vam treure les corbates, els currículums impecables, les carreres en potència, i no vam parar de preguntar, d’escoltar, de mirar, de riure i de parlar.

Vam parlar molt. Fins i tot la primera nit, a Bloomington, tocats pel jet lag i temptats per la son. Alguna taula va gosar –sense preparació física ni mental prèvia, així directament, com si res– demanar l’hamburguesa de mitja lliura i els entrants a escala local. La majoria va claudicar abans d’acabar i va admetre en silenci que la integració requeriria temps. Vam viure junts una cosa que se sol fer en solitari: descobrir una terra aliena; l’aire condicionat massa alt, el cafè massa aigualit i insípid, els càlculs per pagar la propina i els llits que en fan dos com el de casa.

De debò, vam parlar molt. Fins i tot de si l’infinit és una invenció dels matemàtics, de si hi ha llibertat per publicar recerques sobre les últimes vergonyes del franquisme o de si una selfie té alguna cosa de cerca de l’estètica. I per què ho hauríem de negar: ens vam fer selfies. Tothom volia una foto amb un Oscar de John Ford que conserven amb molta cura a Indiana o un retrat dels nostres fotògrafs oficiosos del grup amb l’skyline de Chicago de fons.

Probablement volíem congelar el moment, aturar en el temps aquell oasi a l’Oest Mitjà americà.Perquè ens sentíem afortunats de ser els triats entre tant talent espanyol que espera a casa una oportunitat, i afortunats per continuar els estudis en un país on parlen de la crisi com una cosa que els va passar la dècada anterior.

L’última nit –com tantes últimes nits– vam ballar, vam beure, vam riure, ens vam abraçar molt i vam dormir poc. Ja érem, sense adonar-nos-en, una nova xarxa de becaris de ”la Caixa” a l’Amèrica del Nord. Crec que ja no ens recordàvem de com anàvem vestits a Madrid. Això ja no tenia cap importància."

Damià S. Bonmatí (EE UU, 2013) 

Segueix-nos twitter instagram facebook youtube
damià s. bonmatí
medio oeste