Estem pensant constantment en el futur: quan fem la compra de la setmana, quan reservem un restaurant per al diumenge o quan planegem les vacances de l’estiu. Per poder prendre decisions sobre què cal comprar al supermercat, quin restaurant triem o quin tipus de viatge ens ve de gust, primer necessitem imaginar aquest futur. De què seran les carmanyoles? Quina mena de cuina: japonesa, mexicana, italiana? M’estimo més desconnectar a la natura o explorar una ciutat?
El futur no és res llunyà ni incert, sinó que es va modelant dia a dia per mitjà de les decisions que prenem en la nostra rutina. No obstant això, hi ha una diferència fonamental: el futur personal es construeix a partir de decisions individuals, mentre que el futur compartit requereix una visió col·lectiva que guiï les nostres decisions.
A fi d’imaginar i anticipar aquest futur compartit, un futur que sigui just i sostenible per a tothom, hem parlat amb sis becaris de la nostra comunitat. Per això avui, amb motiu del Dia Mundial dels Futurs, tracem els passos que ens duran fins al futur que volem.
Per a Adriana Pablos, arquitecta, urbanista i professora de la Universitat de South Florida, ara mateix ens trobem en una “fase complexa de transició en què, per fer els canvis necessaris per al futur que volem, es requereix un enfocament més profund i sostingut”. Com a exemple concret, ens parla de quan va tenir l’oportunitat d’estudiar i treballar com a arquitecta a Suïssa, on va descobrir una cultura arquitectònica orientada des de la planificació i a la responsabilitat sobre l’edificació i la urbanització. Aquesta experiència li va canviar la manera d’entendre les ciutats: són espais que s’han de cuidar i gestionar de forma què estiguin preparats per canviar.
I aquí hi ha la clau de com s’han d’enfocar les ciutats del futur, segons l’Adriana. “A banda de ser socialment i ecològicament sostenibles i resilients climàticament, les ciutats han de ser capaces de créixer, decréixer o transformar-se segons les necessitats.” Per aconseguir arribar-hi, hem de planificar que les infraestructures siguin flexibles i adaptatives, i això inclou especialment l’habitatge, que constitueix el 80 % del teixit urbà.
En aquesta expedició cap al futur, si poséssim al volant Iris Batalha i Elisa Izquierdo, tindrien clar quina direcció hem de prendre: acostar la ciència a la societat. Totes dues són investigadores i també es dediquen a l’educació.
D’una banda, l’Iris és investigadora sènior a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) i directora del curs de Nanoterapèutica a l’Institut d’Educació Contínua de la Universitat de Cambridge. Abanderada de la ciència, el coneixement i la igualtat de gènere, ens adverteix que la desinformació té conseqüències greus per a la salut global, com va passar durant la pandèmia i el moviment antivacunes. “Les vacunes de la COVID-19 van ser les primeres en què es feia servir ARNm. Moltes persones no ho van entendre, però la ciència que hi havia darrere de les nanopartícules lipídiques i l’ARNm no era nova, simplement no hi havia prou incentiu per desenvolupar-la comercialment.” Per a l’Iris, el futur ideal s’aconsegueix perseguint el potencial que té la nanociència para transformar la salut, però, alhora, involucrant els científics en l’agenda pública i en la presa de decisions polítiques.
Per la seva banda, l’Elisa, que va fer la tesi doctoral al Departament d’Educació de la Universitat de Cambridge, està convençuda del paper transformador de l’educació. L’Elisa imagina un futur en què les escoles fomentin l’aprenentatge per indagació, aplicant el mètode científic ─la recerca─ per trobar solució als problemes, a fi que els estudiants desenvolupin un pensament crític. Com ho aconseguim? Per mitjà de l’alfabetització científica: “Hem de deixar d’ensenyar la ciència únicament com un contingut i explicar també els valors científics: com es millora, com es valida, com es matisa, com es refuta i com es construeix el coneixement en comunitat”. Els científics tenen un univers en comú, format per un llenguatge, unes normes i una manera d’analitzar el món. Segons l’Elisa, cal convidar els alumnes a entrar en aquest univers des de ben petits.
Si mirem cap al futur, no podem ignorar la presència que hi tindrà internet: una gran part de la nostra vida ja és online. “Fem contractes per correu, expressem sentiments a través dels xats, compartim moments en xarxes socials”, assenyala Joel Samper, tot i que s’estima més que li diguin Sam. En la seva tesi doctoral a Portugal, el Sam està investigant mètodes per fer que l’intercanvi de missatgeria online sigui més segur. Actualment, el repte principal de la ciberseguretat és trobar eines que permetin lluitar contra els crims digitals i que al mateix temps permetin respectar la privacitat dels usuaris.
Quan imagina el futur ideal, el Sam visualitza una conquesta de drets digitals. “Tindrem més control sobre les dades personals que compartim o sabrem què fer amb la presència online d’una persona morta”, explica. De la mateixa manera, també apareixeran noves eines que procurin per aquests drets, com ara “criptomonedes que preservaran la seguretat contra fraus i conservaran la privacitat de les nostres transaccions, o el fet que es permetrà votar de manera telemàtica de forma vàlida”, afegeix.
Tot i això, alguns drets conquerits del món off-line s’haurien de revisitar. Per a Matilde João Mota, que investiga el paper de la dona en el mercat laboral i la seva activitat econòmica en el seu doctorat a la United Nations University (UNU-MERIT), hi ha una àrea clau que cal atendre per aconseguir un futur amb igualtat de gènere: les cures. “La mesura en què homes i dones tenen accés igualitari al permís parental és fonamental per modelar els patrons de cura”, argumenta la Matilde. De fet, a Europa, certs permisos parentals obligatoris que ja s’han posat en marxa no tan sols han augmentat l’ús de les prestacions per part dels homes, sinó que també han desdibuixat els rols de gènere en l’entorn familiar.
En el seu futur ideal, la Matilde imagina que més posicions de lideratge les ocupen dones. Primer, perquè seria un món més just, i segon, perquè el lideratge femení és beneficiós: “S’ha demostrat que els equips de lideratge diversos milloren la transparència, incorporen perspectives ètiques i socials en la presa de decisions i contribueixen a un rendiment financer més sòlid”, afegeix la Matilde.
Durant els últims anys, hem vist que cada vegada es parla més de salut mental. Es tracta d’un gran avenç, però encara queda molt per fer. Què ens falta en aquest àmbit per arribar al futur ideal?
Nieves Rodríguez, una estudiant de Belles Arts que té l’objectiu de posar l’art al servei de la salut mental, assenyala que l’accés limitat a serveis psicològics, els prejudicis i la manca d’informació sobre trastorns com l’ansietat i la depressió són reptes persistents. A més, l’amoïna la fragilitat dels avenços en salut mental, ja que en temps de crisi aquests temes s’acostumen a relegar a un segon pla. “Els recursos tendeixen a prioritzar qüestions més urgents”, adverteix.
Per assegurar-nos un futur amb el benestar emocional al centre, és crucial incloure la salut mental com una prioritat en les polítiques públiques i en l’educació. De fet, l’objectiu de la Nieves és convertir-se en professora per implementar l’art com una eina en escoles i espais públics. “Assignatures com la plàstica o la música permeten que els estudiants s’expressin, canalitzin emocions i desenvolupin habilitats socioemocionals, la qual cosa és vital per al seu creixement i educació integral”, explica la Nieves.
Imaginar el futur no és tan sols pensar escenaris possibles, sinó també un compromís amb les solucions del present. Les veus de l’Adriana, l’Iris, l’Elisa, el Sam, la Matilde i la Nieves ens recorden que el futur que volem no es produeix de manera espontània, sinó a través de la planificació, l’educació, la innovació i, el que és més important de tot, l’acció conjunta. Tant si és dissenyant ciutats més sostenibles, com millorant l’alfabetització científica, salvaguardant els drets digitals, promovent la igualtat de gènere o donant prioritat a la salut mental, cada esforç reflecteix una peça fonamental del trencaclosques d’un futur just, sostenible i compartit.
El missatge és clar: el futur no ve a nosaltres, el creem nosaltres. Però la qüestió més important és, tal com assenyala el Sam, mantenir la serenitat i l’optimisme, especialment respecte dels discursos fatalistes. “La humanitat ha superat uns stress-tests de rècord. Després de milions d’anys de «testeig» contra tota mena d’inclemències i reptes, seguim aquí plantats. Això no ho hauríem d’oblidar. Si cada un de nosaltres col·laborem i hi contribuïm una mica, podem superar els reptes que ens trobem”, ens recorda.
Entra 
