El poder de les connexions

Hi ha qui pensa que l’èxit és conseqüència del talent, l’esforç i la perseverança individual. No obstant això, qui ha tingut l’oportunitat de formar part d’una comunitat de suport, com la xarxa de becaris de la Fundació ”la Caixa”, sap que, moltes vegades, l’autèntic motor professional i personal és un altre. És la connexió amb els altres i la construcció de relacions capaces de canviar vides.
En aquest article, posem el focus en les relacions personals que s’han forjat dins de la comunitat de becaris de la Fundació ”la Caixa” i en el seu potencial transformador. Us expliquem com aquests vincles impacten en el creixement professional i personal de molts dels nostres becaris, i de maneres molt diferents. Mentories, col·laboracions i projectes comuns. Amistats que van més enllà de les fronteres i, fins i tot, alguna relació amorosa! Connexions i més connexions que destil·len històries de superació que no s’haurien escrit mai des de la individualitat.
Ens acompanyes a descobrir-les?
El valor de l’experiència
Els començaments de les carreres acadèmiques no són fàcils. Els joves han d’afrontar nombroses decisions vitals que poden determinar-los el futur. Seleccionar els primers projectes, els camps d’especialització o els primers càrrecs de responsabilitat són només alguns dels exemples que formen el complex embull inicial de decisions.
Gràcies a les mentories del Programa de Beques de la Fundació ”la Caixa”, tenim nombroses històries inspiradores que demostren la importància de disposar de l’acompanyament adequat. El d’algú que ha recorregut un camí semblant i que sap com es poden abordar aquests passos amb més encert. Però, sobretot, que t’ajuda a gaudir al màxim del recorregut i a fer del “durant” un camí més amè.
El 2017, Alejandro González Tudela va decidir posar la seva experiència a disposició del jove Javier Argüello Luengo, mentre tots dos treballaven a l’Institut Max Planck de Múnic. Un any després, quan l’Alejandro va decidir tornar a investigar a Espanya, el Javier el va poder acompanyar gràcies a una beca de doctorat. Aquella relació va permetre al Javier “aprendre a través de l’experiència sobre la seva àrea d’estudi, les tecnologies quàntiques, i sobre el funcionament del món de la recerca”.
Des d’aleshores va tenir clar que continuaria la cadena de favors posant en valor l’experiència. Per això mateix va acceptar fer la mentoria de Joaquín Márquez Olguín. “Em va semblar una bona oportunitat per acompanyar un estudiant en els primers passos en la física, de la mateixa manera que l’Alejandro m’havia acompanyat a mi”, assegura el Javier.
Javier Argüello Luengo
El Joaquín no podia estar més agraït: “Els primers anys d’universitat poden ser aclaparadors, sobretot quan et trasllades a una altra ciutat i et trobes amb un sistema educatiu molt diferent del que coneixies”. El Joaquín assegura que “des del començament, els consells del Javier van ser fonamentals” i el van ajudar a orientar-se en l’entorn acadèmic i fins i tot a aconseguir beques i estades que han estat crucials per a la seva carrera. “Fins i tot quan no podia ajudar-me amb temes més específics, el Javier em va posar en contacte amb altres becaris, que han estat igual d’amables i accessibles”, afegeix el Joaquín. Inspirat per les recomanacions del seu mentor, fa poc va contactar amb l’Alejandro, que va acceptar supervisar-lo en unes pràctiques extracurriculars centrades en el disseny d’algoritmes quàntics. D’aquesta manera, van aconseguir tancar el valuós cercle de mentories, transmissió de coneixement i col·laboració que, per ara, ja connecta tres generacions de becaris.
Per a l’Alejandro, el Javier i el Joaquín, ha estat vital tenir referents que els mostressin les oportunitats que s’obrien davant seu en cada moment. “Ha estat molt gratificant acompanyar-nos en aquestes etapes tan clau de les nostres trajectòries. El Joaquín s’està plantejant endinsar-se en la recerca de les tecnologies quàntiques, com ho vaig fer jo quan vaig conèixer l’Alejandro, i no puc deixar de sentir un cert orgull i responsabilitat per això”, assegura el Javier.
Més val mentoritzats que mal acompanyats
El suport mutu i la col·laboració entre col·legues són necessaris en qualsevol camp. Però encara més en el món de la música. En aquesta disciplina, profundament individual i tot sovint solitària, tenir algú que entengui els reptes i les alegries del procés pot suposar una gran diferència.
Laia Puig Torné és violoncel·lista, docent al Conservatori Superior de Música d’Aragó i membre del Trio Freixas. Assegura que, gràcies a la beca de la Fundació ”la Caixa”, va poder acabar els estudis a Berlín. Per aquest motiu, quan va rebre un correu per convidar-la a participar com a mentora per acompanyar el clarinetista Bernat Buzzi Teixidó, no va dubtar a acceptar-ho. “M’hauria encantat poder tenir un mentor durant els estudis amb qui poder parlar en confiança sobre els dubtes que sorgeixen quan construeixes la teva carrera professional”, apunta la Laia.
Bernat Buzzi, Sira Pellicer i Laia Puig
El Bernat es desfà en elogis quan parla de la seva mentora: “Sento que, gràcies a aquesta relació de mentoria, he guanyat tant el contacte com l’estima d’una música de referència nacional, com és la Laia. Ha estat un impuls important en el meu desenvolupament professional i un gran recordatori que el creixement individual es potencia a través del suport col·lectiu”.
La satisfacció que va sentir la Laia durant la mentoria amb el Bernat ha fet que actualment estigui repetint l’experiència amb la saxofonista i també becària Sira Pellicer Faus. “La mentoria ha estat una gran ajuda per superar molts reptes, personals i professionals. La Laia té un perfil molt afí al meu, comprèn la meva situació i coneix els escenaris que afronto. Conèixer la seva experiència i intercanviar-hi opinions i consells m’ha ofert una perspectiva més clara sobre el meu àmbit professional i m’ha permès establir metes concretes tant acadèmiques com professionals”, assegura la Sira.
Ponts entre generacions
Les beques de doctorat INPhINIT fa anys que són un pont entre generacions. Un nexe entre investigadors experimentats i joves que inicien el camí doctoral a través de les tutories que s’estableixen. El resultat? Històries tan inspiradores com la de Camila Costa.
La Camila va estudiar Física a l’Institut Superior Tècnic de la Universitat de Lisboa, però ben aviat es va adonar que volia enfocar la carrera cap a qüestions més biològiques, de manera que es va posar en contacte amb qui acabaria sent el seu tutor, Pablo Sartori Velasco. Des d’aleshores, aquesta col·laboració no tan sols ha acompanyat la Camila al llarg de la seva trajectòria professional, també li ha obert les portes de l’Institut Gulbenkian, on actualment investiga el comportament natatori i el metabolisme microbià. Una oportunitat que, assegura la Camila, “no hauria pogut tenir si no hagués estat per l’orientació del Dr. Sartori”.
Camila Costa
Un altre exemple és el de Montserrat Escobar Rosales, que, mentre buscava com podia continuar la seva recerca en teràpies contra tumors cerebrals, es va unir el 2022 al grup de recerca ChemSynBio, liderat per Benjamí Oller Salvia. Com la Camila, la Montserrat tampoc no esperava sentir la connexió professional que va trobar en qui li dirigia, en aquell moment, la tesi: “Jo només buscava un lloc per fer el doctorat. Però després d’un temps sota la seva supervisió em va encantar el projecte i em vaig adonar que el Benjamí no tan sols tenia els requisits que jo buscava en un cap, sinó també en un gran mentor”. Convençuda d’això, va buscar diferents fonts de finançament per fer el doctorat en el seu grup. El 2023, ho va aconseguir gràcies a una beca de doctorat INPhINIT.
Montserrat Escobar i Benjamí Oller
També va ser una beca de doctorat la que va dur Arthur Cardoso Souto a aprofundir en el camp de la neurociència, inspirat per la batalla de la seva àvia contra la malaltia de Parkinson. A l’Institut de Recerca Vall d’Hebron va rebre la guia i l’acompanyament d’Ariadna Laguna Tuset, investigadora sènior en aquest centre. “L’Ariadna em va donar un suport excepcional i em va ajudar de manera genuïna”, explica l’Arthur. I afegeix: “Crec que les col·laboracions d’aquesta mena ens ensenyen coses que van més enllà del que podem aprendre en una aula o laboratori i ens enforteixen com a professionals, però sobretot com a individus”.
Arthur Cardoso Souto i Ariadna Laguna Tuset
La unió fa la força
Les relacions entre becaris també han aconseguit transcendir l’esfera acadèmica. Algunes d’aquestes connexions, per exemple, han cristal·litzat en importants projectes col·laboratius que, actualment, continuen collint èxits.
És el cas dels directors cinematogràfics Elisa Lleras Frutos, Pablo Gómez Castro, Carlos Marqués Marcet, Elia Urquiza Castelló i David Martín Porras, que ja havien estudiat junts abans de rebre una beca de la Fundació ”la Caixa”. El grup va estrènyer els llaços durant l’estada a la meca del cinema, Los Angeles. “En un món tan dur com el de cinema, havíem d’unir-nos i fer pinya. Vam començar quedant per fer costellades, que és molt típic als Estats Units, i a partir d’allà va començar tot”, assegura el David.
David Martín Porras
Ben aviat es van adonar que amb el talent, l’esforç i les ganes no en tenien prou. Sense una mica de col·laboració era molt difícil avançar. Per això, van decidir aliar-se i crear una productora pròpia, La Panda Productions, “una plataforma comuna que ens permetria créixer i tenir el control creatiu”. El primer projecte que van llançar va ser 10.000 km, un film dirigit pel Carlos el 2014. Amb aquest debut van aconseguir nombroses nominacions, que els van situar en el mapa internacional i van marcar el camí de moltes altres sèries i pel·lícules d’èxit.
En un camp diametralment oposat al cinematogràfic, com és la física, va néixer un altre projecte col·laboratiu fruit de la relació entre dos becaris: el simposi Gravity: Challenges beyond General Relativity. Pablo A. Cano Molina Niñirola i Robie Hennigar ja es coneixien científicament abans de coincidir en persona. Un temps abans de convertir-se en col·legues, la competitivitat va fer que els seus camins s’encreuessin: “El Robie i el seu director de tesi van publicar un article sobre el mateix tema en què treballàvem el meu director i jo. Se’ns van avançar per ben poc. Gairebé ens va donar un infart”, assegura el Pablo.
Tot i que pogués semblar un contratemps, van saber convertir aquella rivalitat en una gran amistat personal i professional: “Després d’aquesta competició, era clar que a tots dos ens interessaven els mateixos temes de recerca i que ens aniria millor si col·laboràvem”.
Assistents al simposi "Gravity: Challenges beyond General Relativity"
Ben aviat van coincidir en la necessitat de llançar el seu projecte en comú: “Vam identificar que hi havia una manca important de congressos sobre les teories de gravetat més enllà d’Einstein. Així és com neix el simposi, un taller de tres dies amb l’objectiu de reunir científics que treballen en aspectes clàssics, quàntics i fenomenològics de la gravetat, més enllà de la relativitat general. El món acadèmic és molt competitiu i és molt important tenir un cercle de col·laboradors pròxims que proporcionen una xarxa de suport i creixement”, apunta el Pablo.
Aquest també va ser el cas de Laura Díaz Marugán, investigadora en un camp encara molt desconegut de la biomedicina: la relació entre la microbiota intestinal i el cervell. En la seva cerca d’experts amb perspectives complementàries, va conèixer Mireia Vallès Colomer, especialista en bioinformàtica i microbiota. La seva connexió i l’entusiasme compartit van donar lloc a una col·laboració ben necessària: una entrevista divulgativa oberta al públic, en què van combinar els seus coneixements per explicar com influeix la microbiota en la salut física i mental. “Entrevistar la Dra. Vallès va ser una oportunitat excepcional”, explica la Laura. “No tan sols compartim la passió per la recerca, sinó també el desig de destacar el paper de les dones joves en la ciència i de dur al públic hispanoparlant els avenços més recents en aquest camp. Una sola persona no pot abordar totes les àrees de coneixement. Si col·laborem, les experiències individuals poden multiplicar-se i arribar a un públic més ampli”.
No estem sols
El mes de novembre passat, la tragèdia de la DANA va deixar una marca profunda en moltes llars de la Comunitat Valenciana. Davant d’aquesta adversitat, la comunitat de becaris va respondre de manera admirable. Unes 350 persones es van reunir a Boston per celebrar una paella solidària. Un gest que, més enllà de la recaptació de fons, va ser un símbol de suport i esperança. Molts dels voluntaris eren becaris de la Fundació ”la Caixa”, connectats pel grup de WhatsApp que havien creat per ajudar els nouvinguts a la capital de Massachusetts.
Pilar Baldominos, becària de postgrau als Estats Units, recorda com “fins i tot abans d’assabentar-me que m’havien concedit la beca, ja era en aquell grup de WhatsApp, amb més de 50 persones que havien viscut el mateix que jo. Va ser una ajuda enorme”.
De manera semblant, la Pilar i Miguel Calvo Carrera es van conèixer a les trobades de becaris i molt aviat es van fer bons amics. En aquell moment, el Miguel cursava un postgrau de Física al Massachusetts Institute of Technology (MIT), el mateix centre on estudiaven els becaris Javier Viaña Pérez i Marc de la Barrera Bardalet, també participants en l’acció solidària per la DANA.
Pilar Baldominos i Miguel Calvo Carrera en la paella solidaria.
La Pilar destaca la importància que ha tingut la comunitat en la seva trajectòria acadèmica i professional, però conclou que “la contribució més important de la xarxa de becaris a la meva vida ha estat i és, sens dubte, en l’àmbit personal. La sensació de tenir una família gegant de becaris pel món és el millor de tot”. Les seves paraules ens demostren que, en temps de dificultat, la solidaritat i el suport dels altres es converteixen en esperança i ens recorden que, encara que el camí faci pujada, no estem sols.
Connexions que transcendeixen l’esfera professional
Deixem per al final la història que potser és la més personal de totes. La que uneix Michael Abdul-Masih i Ana Escorza Santos. A més de ser parella, els dos científics investiguen junts a l’Institut d’Astrofísica de Canàries amb les seves respectives beques. L’Ana reconeix que tots dos es consideren tremendament afortunats d’haver aconseguit la beca alhora, ja que és “molt poc comú, sobretot en el món de l’astrofísica, que els dos membres d’una parella aconsegueixin fer la beca de postdoctorat junts”. Tot i que van començar com a companys de feina i amics, ben aviat van veure que, a més de l’astrofísica, tenien moltes més coses en comú. “Vuit anys després, continuem aquí!”, assegura l’Ana. A més de l’amor sentimental que els uneix, tots dos destaquen l’admiració professional mútua que senten, que també els ha acostat professionalment, fins al punt de col·laborar en nombrosos projectes.
Michael Abdul-Masih i Ana Escorza Santos
L’autèntic valor de la xarxa
I fins aquí, els triomfs aconseguits per alguns dels nostres becaris en travar relació amb altres membres de la comunitat. Connexions i més connexions que fan palès que darrere de cada èxit individual hi ha una xarxa de suport invisible, però essencial: un mentor que obre portes, un tutor que inspira, un amic que acompanya, un col·laborador que transforma.
Aquest és l’autèntic valor de la xarxa de becaris de la Fundació ”la Caixa”. No tan sols el talent dels seus individus, sinó els llaços que els uneixen i l’impuls d’aquestes connexions per fer realitat històries transformadores.