Becaris de doctorat de la Fundació ”la Caixa” en el ‘training’ a Girona 2024.

Crec que la clau de l'èxit de les jornades de formació a Girona per als becaris de doctorat de la Fundació ”la Caixa” va ser que els organitzadors van concebre el desenvolupament de les jornades sense separar-nos per disciplines ni dividir-nos entre ciències i lletres. Aquesta institució ho ha entès des del començament: tots formem part d’una mateixa comunitat científica i és vital poder compartir espais comuns de discussió, perquè és en aquest marc comú que ens adonem de tot allò que ens uneix. 

Tenir l’oportunitat d’escoltar durant aquests dies de formació científics de la branca de les ciències naturals m’ha permès entendre que els nostres mètodes difereixen en la forma, però que, en el fons, tota la comunitat científica (tant la social/humanista com la natural/formal) respon a una mateixa dinàmica: la de l’anàlisi de l’entorn social o natural. A partir d’aquí, la nostra finalitat última és exactament la mateixa: contribuir al desenvolupament d’un món millor.

Des del (re)coneixement de les diferències

Encara avui hi ha qui s’entesta a separar les “ciències” de les “lletres”. Aquesta idea és la que, crec, ha intensificat la sensació que només les primeres requereixen recerca i, per tant, més finançament. Es parteix, segons el meu parer, de la falsa creença que considera que, mentre que queden múltiples misteris irresolts i elements per descobrir a l’entorn dels fenòmens naturals, els elements que fan referència a la llengua, la història, la filosofia, el dret… ja han estat tots descoberts. Conseqüentment, s’han de relatar, però no investigar; cal desenvolupar-los, però no descobrir-los.

Becaris de doctorat de la Fundació ”la Caixa” en el ‘training’ a Girona 2024.

Considero que aquesta premissa és falsa. Si les ciències naturals expliquen fenòmens naturals, les ciències socials expliquen fenòmens socials. Creure que les lletres ja estan escrites demostra una mala comprensió del fenomen social, sempre canviant. Per tant, igualment canviants són les lleis que fan les persones, les seves llengües, la seva producció artística... Mentre existeixi l’ésser humà, hi continuarà havent objectes (o més aviat subjectes) que els científics socials hauran d’analitzar.

Una segona raó que acostuma a justificar més finançament per a les ciències naturals és que requereixen equips complexos i infraestructura d’un alt cost. Amb aquesta afirmació oblidem que amb el finançament no només, ni tan sols principalment, es pretén pagar el material; amb el finançament es reconeixent sobretot, el temps i la feina del científic, professionalitzant, d’aquesta manera, el camp de la recerca.

Anna Vilà Cuñat, becària de doctorat INPhINIT.

Una altra idea rebuda en aquest mateix sentit és la creença que només la recerca dels elements fisiconaturals és útil de debò. Això parteix d’una concepció mercantilista del coneixement, que identifica el valor del coneixement per la seva utilitat o per un resultat material i físic. El resultat que generen les ciències socials és més intangible i és perceptible a llarg termini; diria que, mentre que les ciències naturals cullen fruits, les ciències socials planten llavors. D’aquesta manera, el finançament de les ciències socials és una inversió que no es tradueix en un objecte material tan immediat, sinó en una qüestió més abstracta, encarnada pels valors que componen la personalitat dels ciutadans i que els orienten, com una brúixola moral, a l’hora de prendre decisions.
 
En aquestes circumstàncies, és lògic esperar que la naturalesa diferent de l’objecte d’estudi de “ciències” i “lletres” tingui com a conseqüència un funcionament mitjançant procediments diversos, tots destinats a generar coneixement. Uns comparen elements geològics; els altres, elements fonològics; uns indueixen principis a partir de l’observació de reaccions naturals, els altres dedueixen tendències sociològiques o econòmiques davant de canvis polítics. Sigui com sigui, tots proposem hipòtesis i tenim conclusions a les quals cal arribar.

Becaris de doctorat de la Fundació ”la Caixa” en el ‘training’ a Girona 2024.

Igualment, tant els científics de “ciències” com els de “lletres” creiem que som agents de canvi i que som capaços d’oferir la nostra pròpia mirada del món. Ha de formar part de la comesa personal del científic que creu plenament en la seva causa investigadora acostar-se al receptor i bastir ponts perquè científics naturals i socials facin arribar els seus resultats a l’esfera professional i social. Perquè la comunitat científica continua sent percebuda com una bombolla allunyada de la realitat i aferrada als seus tecnicismes: res podria ser més contraproduent per assolir la nostra missió. A banda de produir coneixement, el deure de la comunitat acadèmica és transmetre’l fent-lo accessible i no reservar-lo només als seus cercles tancats i destinar-lo a l’acreditació entre els seus iguals. Si no és així, es produeix un allunyament no tan sols dels ciutadans, sinó també de les institucions a les quals se suposa que hem d’assistir per ajudar-les a dur a terme millors polítiques. No serveix de gaire produir les nostres idees intel·lectualment si no es poden aplicar materialment ni es poden disseminar entre aquells la vida dels quals intentem millorar. A més de canals de difusió, hem de disposar de canals comuns d’elaboració.

Cap a una (re)unió activa

A banda de reintegrar l’estudi de les ciències socials i les naturals, cal reunir els sectors professionals que les executen. N’hem fraccionat les fases atribuint-les a actors que no convidem a les nostres discussions, però el debat no serà mai completament fructífer si li manca una de les dimensions d’un mateix procés. Si la nostra comesa no és el prestigi d’una disciplina respecte de l’altra, o l’ego d’una mena de feina sobre l’altra, per què no fem allò que maximitzaria i alimentaria les nostres respectives cerques de resultats i l’aplicació corresponent?

D’aquesta manera, els fòrums acadèmics i professionals no tan sols han de ser transversals pel que fa a les disciplines, sinó també amb referència a la diversitat d’actors que intervenen, en diferents fases del procés, en una mateixa feina (producció intel·lectual, transferència, execució, aplicació…); procés que s’ha de considerar com un tot. Els canals de transferència no s’han de concebre com una seqüència lineal separada per etapes, sinó com una xarxa circular entre ens que es retroalimenten. 

Becaris de doctorat de la Fundació ”la Caixa” en el ‘training’ a Girona 2024.

El somni de qualsevol científic és que les seves recerques impactin en els ens que tenen poder de decisió i que les poden executar. D’aquesta manera, teixir espais de comunicació seria més directe i eficaç. Si no ho fem pel valor de compartir i construir coneixement en comú, fem-ho almenys per l’eficiència.
 
Finalment, i no menys important, també hem de comptar amb la implicació ciutadana. El ciutadà ha de participar no tan sols en l’elaboració de polítiques que li seran destinades, sinó també en qualitat de consumidor, de receptor del coneixement creat a la seva societat. Aquest coneixement el consciencia i el fa un ciutadà crític. Els ciutadans comuns han de tenir dret a rebre i a entendre el coneixement de la comunitat científica. La transferència és tan sols potencial i distant si no és la comunitat científica la que s’acosta de manera directa a la societat, a qui ens devem, tant els científics naturals com els socials. Tenir l’input pragmàtic del ciutadà ordinari i conèixer de primera mà les necessitats reals que té atorga, a més, legitimitat democràtica a les decisions que es prenen.

Arribant a la (re)integració total

 
Atenent a tot el que s’ha dit, determinem que té una importància vital (re)conèixer les diferències entre les ciències i les lletres, sense pretendre eliminar-les ni equiparar-les, sinó aprofitar-les. És desitjable que existeixin totes dues coses, compromeses les dues amb una mateixa finalitat: entendre millor el nostre món; uns, en el vessant més físic, estructural, els altres, en el vessant més social, humà. És per això que les nostres feines no són ni incompatibles ni substituïbles; es complementen i es necessiten recíprocament. Així doncs, no es tracta d’anhelar l’homogeneïtzació, ja que reconeixem que no som iguals i tampoc no pretenem ser-ho. En comptes de centrar-nos en allò que ens diferencia, que convida a la compartimentació, convé partir d’allò que ens associa, allò que tendeix a la (re)unió.

Cal reparar una separació que, de vegades, genera la superposició de “les ciències” a “les lletres”. Aquesta dinàmica indueix a no cooperar, cosa que perjudica la interacció no tan sols entre els dos àmbits, sinó també entre disciplines i actors que intervenen en diferents fases d’un mateix procés. Es tracta d’una divisió contraproduent, tant per a la producció completa de coneixement com per a l’optimització de recursos per mitjà de canals transversals.

Recordem que el que ens fa científics no és un mètode específic, sinó l’objectiu comú de desenvolupar el coneixement i la comesa que tenim envers la societat. No separar-nos en una dicotomia imposada que convé superar ens ajudarà a recordar que no ens devem ni a nosaltres mateixos ni a organismes externs a nosaltres, sinó a la col·lectivitat: la d’ahir, la d’avui i la de demà.
 
Crear espais de reflexió entre els joves científics del futur, que seran els actors principals de la nostra comunitat, com ha fet la Fundació ”la Caixa” durant la training week, és un pas crucial per remar en la direcció de l’autèntica (re)integració i del progrés sense límits.

 
 
Anna Vilà Cuñat