Marina Sanz (Espanya, 2013) és oceanògrafa i actualment està investigant, a la Universitat de Barcelona, l’afectació que el canvi climàtic té en l’oceà Àrtic. Concretament, la seva recerca se centra a estudira com l’augment de diòxid de carboni que emetem a l’atmosfera modula el comportament de les comunitats de plàncton de l’Àrtic, cabdals en l’equilibri del planeta perquè són la base de la cadena alimentària. 

La Marina ha tingut l’oportunitat de participar en un curs organitzat per la University Center of Svalbard, de Noruega, i ha pogut fer ella mateixa recerca de camp a l’Àrtic. Allà ha aconseguit dades que li serviran per acabar la tesi doctoral. 

Si vols conèixer l’experiència de la Marina, a continuació et mostrem un fragment del seu diari de bord:

El diari de bord de Marina Sanz en l’expedició per l’Àrtic

“Vaig arribar a Longyearbyen fa un mes. És el poble habitat més septentrional del món, a les illes Svalbard, molt al nord de Noruega. Estem envoltats de muntanyes blanques i glaceres que desemboquen en un fiord, tot està completament cobert de neu, fa un fred que pela però tenim un sol esplèndid que lluu les 24 h del dia. Longyearbyen és un poble d’origen miner amb una universitat, UNIS, The University Center of Svalbard, que ha estat fonamental per a la recerca al pol Nord. UNIS organitza cursos per a estudiants de doctorat i de màster de totes les nacionalitats. Els cursos són gratuïts, però t’has de poder finançar l’allotjament i la manutenció. 

Aconseguir arribar fins a l’Àrtic no és gens fàcil, de manera que havia d’aprofitar qualsevol oportunitat que sorgís!

Ens vam embarcar el 30 d’abril a bord del vaixell de recerca Helmer Hannsen, que pertany a la Universitat Tromso. Un vaixell pesquer reformat per a la recerca oceanogràfica. Noliejar un vaixell suposa una gran quantitat de diners. Per això, tant els investigadors i els estudiants com la tripulació fem torns de 6 h perquè sempre hi hagi algú treballant: 6 h treballes, 6 h menges i dorms. És esgotador però efectiu.

Ens organitzem per parelles i anem fent rotacions per aplicar totes les tècniques que hem après: anàlisi de la concentració de metà, mesurar l’alcalinitat i el pH, analitzar la concentració d’oxigen i mostrejar l’aigua de la “roseta” mitjançant botelles Niskin, estructures cilíndriques de metall que es llencen fins al fons del mar i que a mesura que pugen es van tancant per capturar aigua en diferents profunditats.

També extraiem testimonis de gel marí per mesurar-hi l’oxigen i el diòxid de carboni. Això és realment emocionant, perquè baixem del vaixell i ens n’allunyem per no sentir-ne el soroll i estar envoltats d’un gran desert glaçat. 

A més, per esprémer una miqueta més aquest curs, estic fent uns experiments d’augment de CO2 per a la meva tesi de doctorat. Hi avaluo si el CO2 augmenta la producció primària, és a dir, la fotosíntesi de les microalgues que habiten a la superfície de l’oceà Àrtic, durant la primavera: quan el gel s’enretira, il·lumina la superfície del mar molta més llum, la qual cosa estimula enormement el creixement de les microalgues i fa que es formin el que en anglès diuen bloom i que nosaltres podríem anomenar floració de microalgues. 

Ara estic analitzant els resultats, confio que siguin bons i que completin un capítol de la tesi. Aquesta experiència m’ha proporcionat una bona base teòrica i diferents formes de treballar per millorar i avançar en el meu treball.”