Salut mental i COVID-19: reptes i aprenentatges

10 d’octubre 2021

Ansietat, depressió, por a la incertesa… Són alguns dels símptomes del que els especialistes anomenen “estrès posttraumàtic”. Els trastorns mentals associats al que hem viscut durant la pandèmia són evidents, encara que també hem après que l’ésser humà és extremament resilient i capaç de treure el millor d’un mateix en situacions extremes.

Avui, Dia Mundial de la Salut Mental, parlem amb dos becaris de la Fundació ”la Caixa” que ens expliquen per què no tots ho hem viscut i sentit de la mateixa manera: María Reneses Botija, psicòloga i investigadora de la Universitat de Comillas de Madrid, on estudia sobre ciberdelicte i menors, i Gonzalo Martínez-Alés García, investigador de la Unitat d’Epidemiologia Psiquiàtrica de l’Escola de Salut Pública de la Universitat Colúmbia, a Nova York.

Els joves i les comunitats vulnerables, els més afectats

“No és igual un confinament en 30 m² que en 200, i la conciliació amb les escoles tancades o amb les aules confinades se suporta millor quan pots permetre’t pagar algú perquè es quedi amb la canalla mentre treballes”, assenyala la María. “Són el que anomenem els determinants socials de la salut que fan que una persona tingui una esperança de vida diferent i diferents probabilitats d’emmalaltir en funció, entre altres coses, del barri on viu.”

María Reneses Botija és psicòloga i investigadora de la Universitat de Comillas de Madrid.María Reneses Botija és psicòloga i investigadora de la Universitat de Comillas de Madrid.

A més d’un risc més alt de tenir depressió i ansietat o de consumir psicofàrmacs, hi ha un altre element que cal tenir en compte en situacions límit: el suport social. Qui podrà cuidar els nens? I els pares grans? En aquestes situacions, rebre ajuda de familiars i amics, o d’un veí, pot resultar terapèutic o com a mínim fer minvar el risc d’emmalaltir.

Aquest és un dels aprenentatges d’aquesta pandèmia, assenyala la María: “Posar en valor la importància del suport social i de les xarxes comunitàries, i reconèixer que som éssers dependents, respecte de la ficció de l’autonomia individual. Una cosa tan bàsica i alhora tan important com el fet que necessitem els altres per sentir-nos bé i que això té efectes importants en la salut”.

Els joves, en conjunt, han estat un dels col·lectius que més han patit un empitjorament de la salut mental associat a la pandèmia i el confinament. “Han passat més temps connectats a les xarxes socials. Això, de vegades, s’ha unit a una mala convivència intrafamiliar i a sentiments de solitud i aïllament. Com a resultat, 
una major vulnerabilitat en les víctimes ha fet que el ciberassetjament, l’assetjament sexual i l’abús de menors on-line s’hagin incrementat durant aquests dos últims anys”, explica la María esmentant algunes de les conclusions del projecte europeu de recerca Rayuela, liderat per la Universitat de Comillas de Madrid.

Quan qui té necessitats és el cuidador

Encara que d’entrada sembla difícil trobar-hi aspectes positius, Gonzalo Martínez-Alés García ens remet a la resposta de famílies, escoles i barris per atendre les necessitats socials, econòmiques i de salut mental de les comunitats. També ha comportat una millora del coneixement i percepció de la feina de les persones que atenen en primera línia, com les infermeres, els treballadors socials o els metges d’atenció primària i hospitalària.

Gonzalo Martínez-Alés García és investigador de la Unitat d’Epidemiologia Psiquiàtrica de l’Escola de Salut Pública de la Universitat Colúmbia, a Nova York.Gonzalo Martínez-Alés García és investigador de la Unitat d’Epidemiologia Psiquiàtrica de l’Escola de Salut Pública de la Universitat Colúmbia, a Nova York.

“El treball sota pressió al qual s’han vist exposats els sanitaris també ha provocat un augment de problemes de salut mental entre els treballadors dels serveis de la salut pública, semblants als del personal clínic.” El sistema no hi estava preparat i la major part de l’atenció inicial va arribar a través de cures informals i de suport entre iguals, segons han pogut analitzar. I encara que finalment s’han implementat programes especialitzats sobre salut mental, en general han tingut una acceptació baixa entre els sanitaris. Sobre això, assenyala el Gonzalo: “Un repte pendent és identificar i eliminar les barreres que dificulten que aquests treballadors accedeixin a intervencions apropiades”.

Tenint en compte aquest panorama, només ens queda aprendre’n i preveure una resposta millor en el futur. I aquí ve la lliçó en matèria de salut mental: “Potser el més important és establir sistemes d’atenció a la salut mental robustos, amb prou recursos humans i tècnics per mantenir-se en funcionament i fins i tot augmentar l’activitat encara que hi hagi situacions de col·lapse d’altres components del sistema”, conclou el Gonzalo.

Segueix-nos twitter instagram facebook youtube