Novel·les que sacsegen i traduccions que enamoren

15 de setembre 2021

Què converteix un llibre en una història capaç de seduir milers de lectors? 

Avui, dos becaris de la Fundació ”la Caixa” ens revelen els secrets que s’amaguen rere les pàgines dels llibres que custodien llibreries, biblioteques i prestatgeries d’arreu del món. 

Són Pol Guasch Arcas, escriptor i poeta català, que l’últim any ha causat sensació amb la publicació de la primera novel·la, Napalm al cor (Premi Anagrama 2021), i Irene Tor Carroggio o, com l’anomenen molts, “la traductora de Sanmao”, pseudònim de l’escriptora taiwanesa d’èxit Chen Ping. 

Des de les seves singulars experiències, ens capbussem en els reptes apassionants de la creació literària.    

La novel·la com a artefacte

"Escriure és una tasca humil”, reflexiona d’entrada Pol Guasch. “Quan escric no tinc com a fita la innovació, sobretot perquè parteixo de la base que s’ha fet de tot, ja, i molt millor. Es poden intentar refer camins que ja existeixen, acabar-los de trepitjar, obrir algun viarany poc transitat o reivindicar rutes oblidades.”

Pol Guasch Arcas, escriptor i poeta català, autor de "Napalm al cor" (Premi Anagrama 2021).Pol Guasch Arcas, escriptor i poeta català, autor de Napalm al cor (Premi Anagrama 2021).

És evident que ell ho ha aconseguit amb èxit. Aquest jove tarragoní, que abans de Napalm al cor havia publicat els poemaris Tanta gana (Premi Francesc Garriga, 2018) i La part del foc (Premi López-Picó, 2020), cursa amb una beca de la Fundació ”la Caixa” un màster de teoria i literatura contemporània al King’s College de Londres. Anteriorment, va fer el grau d’Estudis Literaris i un màster en construcció i representació d’identitats culturals a la Universitat de Barcelona i el Programa d’Estudis Independents del Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Napalm al cor planteja una distòpia nuclear en una geografia ambigua en què una parella de nois viuen la intolerància de l’entorn cap al seu desig. Unes vides precàries, unes famílies tocades pel desarrelament, una zona militaritzada i la fugida d’aquesta terra erma com l’única sortida. Una captivadora “descripció de l’horror”, segons la crítica i el jurat, en què brilla “la voluptuositat dels recursos expressius”.

Portada de Napalm al cor.Portada de Napalm al cor.

El que el Pol es va proposar amb Napalm al cor, en realitat, no era fer una novel·la, “sinó un artefacte”, ens explica. Un artefacte en què les opressions són un tema que pren forma intensament. “M’interessava representar les opressions des d’una perspectiva interseccional i no unívoca. No sé si això es pot llegir com un gest de resistència, però sí com la voluntat de no reduir la violència a una sola paraula, ni la dificultat a una sola veu.” I recalca: “Una de les grans potències de la literatura, segurament, és el convit que fa a la complexitat, a entendre i veure el món a través de moltíssims prismes diferents”.

Li demanem pel procés creatiu i recorre a l’artista cinematogràfica Agnès Varda i al seu documental Els espigoladors i l’espigoladora perquè, d’una manera molt semblant, assenyala, la seva tasca creativa parteix d’una relació directa amb el món que vol entendre, col·lectar, repensar i formular. Construir arriba després, a través del muntatge, i hi afegeix: "No tenir por a repetir-se ni a apropiar-se. Preguntar i escoltar molt. Escoltar més, encara. Quan escric, m’hi acosto així: recollint el que s’escampa, retrobant el que es perd, acumulant el que desconec”.

De la seva doble faceta com a investigador i creador ens explica que, per a ell, l’escriptura sempre ha estat molt lligada a la recerca, des del Museu d’Art Contemporani de Barcelona fins a l’actual King’s College londinenc. Però aclareix: “Investigar en literatura no ha estat una potència per a mi a l’hora d’escriure, perquè tot sovint pot bloquejar en veure que hi ha ja tanta literatura, i literatura tan bona. El vincle que s’estableix entre aquests dos camins és el d’entendre tot gest d’escriptura com una tasca de recerca. Per a mi, tota l’escriptura que creo forma part d’una mateixa constel·lació de pensament i dialoga constantment entre ella: des de Napalm fins a la tesina o el llibre de poemes”, conclou.

Ponts entre la Xina i Espanya

Si escriure crea nous universos, la traducció és el que fa universal la literatura. Que arribi arreu sense barreres idiomàtiques. Ho sap bé Irene Tor, que l’any 2015, amb l’ajut d’una beca de la Fundació ”la Caixa” i del govern xinès, va cursar un màster de negocis internacionals a la ciutat de Xangai.

De la traducció, n’assenyala que és un privilegi donar veu a autors estrangers. “L’honor és immens, però també comporta una gran responsabilitat”, diu. Ara, amb tot just 30 anys, s’ha convertit en una traductora sol·licitada de la llengua xinesa. Casualitats de la vida, molta sort i, com s’estima més dir ella, 缘分 (yuanfen): ‘destí’.

Irene Tor Carroggio o, com l’anomenen molts, “la traductora de Sanmao”, pseudònim de l’escriptora taiwanesa d’èxit Chen Ping.Irene Tor Carroggio o, com l’anomenen molts, “la traductora de Sanmao”, pseudònim de l’escriptora taiwanesa d’èxit Chen Ping.

Després de cursar un brillant batxillerat en ciències i amb la idea d’esdevenir metge algun dia, una decisió d’últim minut va fer que, al cap dels anys, la Irene es convertís en doctora, però d’una altra mena. Concretament, en Traducció i Estudis Interculturals. Finalment, va optar pel grau en Traducció i Interpretació, amb l’anglès i el xinès com a llengües de treball. El xinès, una llengua que, diu, exigeix un compromís de per vida. “Crec que és difícil que algú senti que es troba en una zona de confort. T’obliga a continuar estudiant i a buscar maneres de seguir de prop la llengua i la cultura.” 

Se la coneix com “la traductora de Sanmao”, i certament se sent molt orgullosa d’haver traslladat al català i al castellà l’autora taiwanesa, estretament vinculada al país, especialment a les Canàries i el Sàhara Occidental, on es va mudar amb el seu marit madrileny quan era una colònia espanyola. La Irene la va descobrir a 18 anys i es va proposar traduir-ne l’obra principal, Diaris del Sàhara, quan tingués un nivell de xinès que ho permetés.

Portada Diaris del Sàhara.Portada Diaris del Sàhara.

“La seva obra és una mirada única perquè, com totes, està esbiaixada pel rerefons personal i cultural de l’autora, però és precisament això el que la fa tan interessant.” Cheng Ping, que amb el pseudònim de Sanmao va escriure més de vint llibres, es va acabat suïcidant perquè no va superar la mort del seu amor.

“L’experiència de traduir-la va ser una delícia, sobretot perquè vaig compartir l’encàrrec amb dues grans traductores al català, exprofessores i ara amigues. La relació amb l’editorial, Rata, també va ser immillorable: ens van donar llibertat i visibilitat, i fins i tot van confiar força a ulls clucs en el nostre criteri a l’hora de seleccionar els relats que integren els llibres que completen la trilogia de Sanmao: Diaris de les Canàries i Diaris d’enlloc. Per experiència, aquest marge de maniobra no és habitual i puc dir que la meva carrera com a traductora literària va començar amb molt bon peu”, explica.

La Irene ha viscut uns anys a la Xina, on ha fet feines molt diferents, tant en el món acadèmic com en el de l’empresa. De fet, actualment treballa per a la tecnològica Huawei, encara que continua molt lligada a la traducció. "El món editorial pot resultar menys estable, sobretot si treballes amb editorials petites i independents…” La pandèmia va paralitzar un projecte de traducció literària molt interessant en què treballava. La sensació, lamenta, és que “el sector cultural és especialment sensible a les crisis”. 

Malgrat això, a la Irene no li manca passió per una llengua que és un repte i un amor inesperat. “El xinès conté una gran bellesa, però encara és més bella la gent d’aquest país: la lleialtat i el compromís entre els amics no té límits”, afegeix la Irene des de Xangai, ara la seva segona llar.

Segueix-nos twitter instagram facebook youtube